L'estafa de l'estalvi

Per al català i occità (en aquest darrer també estauviar) estalviar, en Coromines, tot seguint Meyer-Lübke, proposa un llatí tardà *estalbeare derivat de l'èuscar estalpe, estalbe 'cobert', format a partir d'estal-i 'cobrir, tapar' i -pe 'sota'. Tanmateix, això em sembla del tot inversemblant, no tan sols des del punt de vista semàntic, sinó també geolingüístic, ja que caldria explicar com el mot basc¹ hauria arribat a l'occità primigeni. Altres propostes, com la de Leo Spitzer², són encara menys satisfactòries.

Una explicació millor seria un híbrid entre el germànic *stall 'estable' i el derivat romanç del llatí stabulu- 'estable'³, que donaria una forma híbrida *(e)stalbe. De manera que *(e)stalbeare > estalviar, originalment amb el significat de 'resguardar, preservar'⁴, va adquirir com a significats secundaris (que amb el temps han esdevingut principals) els de 'guardar diners' i 'deixar d'emprar quelcom'. En això coincideix amb el llatí tardà salvāre (derivat de salvu- 'sencer, intacte; sa, indemne'), que a través de l'antic francès salver ha donat l'anglès to save, del qual deriva el nom savings (en plural): savings account 'llibreta d'estalvis', savings bank 'caixa d'estalvis'.

_________________________________

¹ Que Mitxelena considera com una etimologia popular a partir del romanç establia.

² L. Spitzer (1929): Anc. prov. estalbiar, -viar, cat. estalviar. épargner, garder, Revue Internationale des Études Basques (20), pp. 428-429.

³ L'homònim estable deriva del llatí stabile- 'en peu, sòlid, ferm, segur', stabilīre 'subjectar, afermar, assegurar'.

⁴ D'aquí l'expressió sa i estalvi, equivalent al castellà sano y salvo.

Prim no és 'primer'

El català prim/a té cognats a l'aragonès primo i l'antic francès prime 'fi, delicat', que Coromines deriva del llatí prīmus,-a 'primer/a' (primārius > català primer), amb una deriva semàntica 'primera qualitat' > 'fi, prim'. 

Tanmateix, crec que es tracta d'una etimologia popular, ja que trobem el compost basc laxaprin (BN), laxapren (BN) 'garfi, circell de la vinya', litxiprin (Z) 'falç per tallar les mates d'un talús', amb un pirenaic¹ *prin que relaciono amb el francès brin, català bri, aragonès brin 'bri; petita part d'una cosa; fibra, filament', suposadament del gàl·lic *brino-, derivat d'una arrel cèltica *breino que també es trobaria en el castellà brenca 'bri, estam (del safrà)' i l'euskera bringa (B) 'estella llarga i prima'². 

Amb un sufix diferent, tenim les formes printza (B, G) 'estella de llenya', printzatu (B, G) 'fendre', printz (G?) 'raig de sol', printzal (B), printzel (B,*G) 'cosa brillant', (B, G, AN) 'dona delicada', brintza (B) 'estella de llenya; espina de peix', brintzatu (B), brintzau (B) 'fendre', brintzal (B) 'fi, fidel'. Coromines deriva el castellà brizna 'bri' d'una interferència entre aquesta arrel i binza 'membrana', que correspon a l'euskera mintz (meridional), p(h)intz  (septentrional), que també ha interferit amb printza, brintza en formes com phintz (*L) 'fresc, delicat'. 

Anàlogament, el català fi, fina 'extremadament dividit; prim, esvelt' (castellà fino/-a, francés fin/e), que també es trona al compost basc tastafiñ (B), txastabin (G, S), txastamin (S), sastabin (HN),  tastain (G), txastain (AN), xastaiñ (Bazt), zastagin (L), lastabin (B), laztabin (G) 'petit, trepant, barrena', no derivaria del llatí fīnis 'final, límit'³, sinó que es tractaria d'una arrel céltica *sɸēmi- 'prim' (antic irlandès séim 'svelt, prim, lleu') relacionada amb el grec spinós 'prim'.

________________________

¹ Llengua (o més aviat, un complex dialectal) desapareguda que ha donat préstecs a l'éuscar, l'aragonès, el gascó i el català.

² També al castellà dialectal septentrional.

³ També el verb refinar (francès raffiner), format amb el prefix intensiu re-.

Gallego parrume 'hollin' (actualizado)

El gallego parrume 'hollín'¹, con las voces derivadas parrumeira 'chimenea del horno de cocer pan; tornallama; chimenea del hogar en las cocinas aldeanas; parte alta de la cocina ennegrecida por el humo', parrumeiro 'casa sucia; hollín' está emparentado con el roncalés parrutxo 'negrilla (Tricholoma terreum)', una seta comestible de sombrero grisáceo, así como el euskera occidental arre 'gris, pardo', con pérdida de la oclusiva inicial.

Todo apunta a que se trate de una voz de sustrato prelatino cuyo significado sería ‘gris’ (y de allí 'hollín’ por deriva semántica), con paralelos en altaico: túrquico *boŕ (~ ō), mongólico *boro 'gris'. En iránico (persa medio bōr 'marrón rojizo, bayo (caballo)', osético bur 'amarillo') existe un término probablemente relacionado que pasó a otras lenguas como palabra errante o Wanderwort. Se trata sin duda del mismo adjetivo que encontramos con metátesis (Schwebeablaut) en el germánico *brūna- (inglés brown) y el antiguo índico babhrú- 'marrón' (con reduplicación).

En el caso del asturianu ferruñu 'herrumbre, orín; enfado'² y el castellano regional de Soria herruñe 'tizne', se produjo una etimología popular con los derivados romances del latín vulgar ferrugine 'herrumbre' (cfr. Gallego ferruxe id.). 

En la Rioja y la Ribera Navarra existe las voces forruña, furruña, horruña, orraña³, urraña, 'tizne, mancha dejada en los cacharros que han estado al fuego; de mal genio', así como el verbo forruñarse, furruñarse 'tiznarse', vinculado al castellano enfurruñarse 'enfadarse; nublarse, encapotarse (dicho del cielo)'⁴, que sugieren una etimología popular a partir del antiguo francés frogner, foigner (francés medio re(n)frogner) 'fruncir el ceño', derivado a su vez de frogne (antiguo froigne) 'mueca, ceño fruncido', y éste a su vez del gálico *frognā 'nariz' < céltico *srognā⁵.

______________________________________________________________

¹ Con la variante parruma 'niebla poco densa; lluvia menuda', sin duda debida a una etimología popular de bruma.

² Con variantes farruñu, ferruño, firruñu, forruñu, furruñu, furruño, herruñu, hurruñu.

³ Según el informante local Elías Arana, se encuentra en el topónimo (barranco de) La Orrañosa (Ambas Aguas), situado en una zona rica en mineral de hierro.

⁴ Existe también enfurruñado 'encogido, entristecido', aparentemente resultado de una etimología popular de engurruñar 'arrugar, encoger', engurruñarse 'encogerse, entristecerse'.

⁵ X. Delamarre (2008): Dictionnaire de la langue gauloise, p. 280.

Dame bacalau, que vengo de Bilbau (actualizado)

El euskera bakall(a)u, bakalau, makal(l)au, makellau, bakillau, makil(l)au 'bacalao (Gadus morhua)' es una palabra errante (Wanderwort) que pasó a diversas lenguas: neerlandés bakkeljaw (s. XVI-XVII), portugués bacalhau, catalán bacallà, castellano bacalao, debido a ser los pescadores vascos quienes capturaron el pez en las aguas del Atlántico Norte y lo trajeron a la Península.

 

Sin embargo, la primera aparición de la palabra en los textos corresponde al neerlandés medio kab(b)eljauw, latinizado como cabellauwus (s. XII), lo que implica que en euskera se produjo una metátesis, posiblemente debido a una etimología popular a partir de maki(l)la 'bastón'¹, cfr. inglés stockfish 'pescado seco', a su vez préstamo del frisón occidental stokfisk, compuesto cuyo primer elemento es stok 'bastón' (inglés stick). La motivación semántica sería que el bacalao seco tiene una forma que recuerda a la de un bastón.

 

 

En mi opinión, el origen último de la palabra -atestiguada también en el francés cabillaud- sería el gascón cabilhàu 'clavija grande de madera'² (Palay), derivado sin duda de cabilha 'clavija; colmillo', a partir de un protorromance *cavicla, forma disimilada del latín clavicula. Este es el origen de las formas vascas kabil(l)a (BN) 'galga, palo grueso y largo que, atravesado sobre el eje de alguna rueda, le sirve de freno para las grandes pendientes', (V, G, AN, L, R) 'clavija', (L) 'articulación', (AN) 'tibia', gabilla (V) 'tirafondo; galga', khabeila (Z) 'perchas, clavos para colgar los objetos', khabela (Z), kabailla (BN) 'clavija', kahala (Z) 'clavijas puestas en la viga para colgar'³.

________________________________________________________________

¹ Cuyo origen -contrariamente a la opinión de Mitxelena- no puede ser el latín bacillus 'bastoncillo', sino un diminutivo vascorromance -illa a partir del céltico *bakko- 'cayado' > euskera mako. R. Matasović (2009): Etymological Dictionary of Proto-Celtic, p. 52-53.

² No hay que descartar una posible etimología popular a partir de cabilat, capi(l)lat 'cabezudo; renacuajo', que deriva de cap 'cabeza' y también designa un tipo de pez de agua dulce con cabeza grande (Cottus gobio).

³ M. Agud & A. Tovar (1993): Materiales para un diccionario etimológico de la lengua vasca XVII, p. 677.

Paparres (actualitzat)

El català paparra és una alteració -potser per etimologia popular de papa 'cuca'- de l'antic i dialectal caparra, que també es troba en aragonès i té correspondències en l'èuscar kapar, castellà regional cabarra 'paparra' i gascó gabar 'poll d'ovella'. Al costat d'aquestes formes tenim l'èuscar lapar (Bazt) 'paparra', gascó labar, labarron 'poll del pubis; paparra', laparron 'xinxeta dels bòvids', amb una l- protètica que substitueix la consonant inicial original, desapareguda freqüentment en èuscar.

 

Per altra banda, el gascó lapàs i l'èuscar kapasta (G), bakasta (G, S) són fruit de la interferència amb una altra paraula, reflexada en el gascó lagàs, lagasti, llenguadocià lagasta¹ 'larva gàstrica d'artròpode (Gasterophilus intestinalis); paparra', català llagasta i èuscar lakasta (Bazt, L, BN, Z), lakats (Z) 'paparra'. De la mateixa arrel, però amb un sufix *-nja, tenim el gascó lacanha, laganha, leganha, liganha i l'èuscar lakain (L, BN), akain (G, AN), akan (B) 'paparra'².

 

En quant a l'etimologia del darrer conjunt, en sembla probable la connexió amb l'indoeuropeu *deig´- 'paparra' > cèltic (antic irlandès dega 'escarbat'), germànic occidental (anglès tick, neerlandès teek, alemany Zecke 'paparra')³ i armeni tiz 'insecte', així com euskera occidental zigar (B, G, L), ziger (B), zier (B) 'àcar de la sarna (Sarcoptes scabiei)', amb assibilació de l'oclusiva inicial.

_________________________________________________
¹ La forma langasta 'paparra' ha estat influïda per l'homònim 'llagosta'.

² Contrariàment al que en pensava En Coromines, no hi veig cap relació amb lleganya, llaganya i altres formes similars, que en la meva opinió derivarien de l'indoeuropeu *legh- 'estirar, reclinar'.

³ El francès tique i l'italià zecca son préstecs germànics.