L'estafa de l'estalvi

Per al català i occità (en aquest darrer també estauviar) estalviar, en Coromines, tot seguint Meyer-Lübke, proposa un llatí tardà *estalbeare derivat de l'èuscar estalpe, estalbe 'cobert', format a partir d'estal-i 'cobrir, tapar' i -pe 'sota'. Tanmateix, això em sembla del tot inversemblant, no tan sols des del punt de vista semàntic, sinó també geolingüístic, ja que caldria explicar com el mot basc¹ hauria arribat a l'occità primigeni. Altres propostes, com la de Leo Spitzer², són encara menys satisfactòries.

Una explicació millor seria un híbrid entre el germànic *stall 'estable' i el romanç (e)stable del llatí stabulu-³, que donaria una forma híbrida *(e)stalbe. De manera que *(e)stalbeare > estalviar, originalment amb el significat de 'resguardar, preservar'⁴, va adquirir com a significats secundaris (que amb el temps han esdevingut principals) els de 'guardar diners' i 'deixar d'emprar quelcom'. En això coincideix amb el llatí tardà salvāre (derivat de salvu- 'sencer, intacte; sa, indemne'), que a través de l'antic francès salver ha donat l'anglès to save, del qual deriva el nom savings (en plural): savings account 'llibreta d'estalvis', savings bank 'caixa d'estalvis'.

_________________________________

¹ Que Mitxelena considera com una etimologia popular a partir del romanç establia.

² L. Spitzer (1929): Anc. prov. estalbiar, -viar, cat. estalviar. épargner, garder, Revue Internationale des Études Basques (20), pp. 428-429.

³ L'homònim estable deriva del llatí stabile- 'en peu, sòlid, ferm, segur', stabilīre 'subjectar, afermar, assegurar'.

⁴ D'aquí l'expressió sa i estalvi, equivalent al castellà sano y salvo.

Prim no és 'primer'

El català prim/a té cognats a l'aragonès primo i l'antic francès prime 'fi, delicat', que Coromines deriva del llatí prīmus,-a 'primer/a' (primārius > català primer), amb una deriva semàntica 'primera qualitat' > 'fi, prim'. 

Tanmateix, crec que es tracta d'una etimologia popular, ja que trobem el compost basc laxaprin (BN), laxapren (BN) 'garfi, circell de la vinya', litxiprin (Z) 'falç per tallar les mates d'un talús', amb un pirenaic¹ *prin que relaciono amb el francès brin, català bri, aragonès brin 'bri; petita part d'una cosa; fibra, filament', suposadament del gàl·lic *brino-, derivat d'una arrel cèltica *breino que també es trobaria en el castellà brenca 'bri, estam (del safrà)' i l'euskera bringa (B) 'estella llarga i prima'². 

Amb un sufix diferent, tenim les formes printza (B, G) 'estella de llenya', printzatu (B, G) 'fendre', printz (G?) 'raig de sol', printzal (B), printzel (B,*G) 'cosa brillant', (B, G, AN) 'dona delicada', brintza (B) 'estella de llenya; espina de peix', brintzatu (B), brintzau (B) 'fendre', brintzal (B) 'fi, fidel'. Coromines deriva el castellà brizna 'bri' d'una interferència entre aquesta arrel i binza 'membrana', que correspon a l'euskera mintz (meridional), p(h)intz  (septentrional), que també ha interferit amb printza, brintza en formes com phintz (*L) 'fresc, delicat'. 

Anàlogament, el català fi, fina 'extremadament dividit; prim, esvelt' (castellà fino/-a, francés fin/e), que també es trona al compost basc tastafiñ (B), txastabin (G, S), txastamin (S), sastabin (HN),  tastain (G), txastain (AN), xastaiñ (Bazt), zastagin (L), lastabin (B), laztabin (G) 'petit, trepant, barrena', no derivaria del llatí fīnis 'final, límit'³, sinó que es tractaria d'una arrel céltica *sɸēmi- 'prim' (antic irlandès séim 'svelt, prim, lleu') relacionada amb el grec spinós 'prim'.

________________________

¹ Llengua (o més aviat, un complex dialectal) desapareguda que ha donat préstecs a l'éuscar, l'aragonès, el gascó i el català.

² També al castellà dialectal septentrional.

³ També el verb refinar (francès raffiner), format amb el prefix intensiu re-.

Gallego parrume 'hollin' (actualizado)

El gallego parrume 'hollín'¹, con las voces derivadas parrumeira 'chimenea del horno de cocer pan; tornallama; chimenea del hogar en las cocinas aldeanas; parte alta de la cocina ennegrecida por el humo', parrumeiro 'casa sucia; hollín' está emparentado con el roncalés parrutxo 'negrilla (Tricholoma terreum)', una seta comestible de sombrero grisáceo, así como el euskera occidental arre 'gris, pardo', con pérdida de la oclusiva inicial.

Todo apunta a que se trate de una voz de sustrato prelatino cuyo significado sería ‘gris’ (y de allí 'hollín’ por deriva semántica), con paralelos en altaico: túrquico *boŕ (~ ō), mongólico *boro 'gris'. En iránico (persa medio bōr 'marrón rojizo, bayo (caballo)', osético bur 'amarillo') existe un término probablemente relacionado que pasó a otras lenguas como palabra errante o Wanderwort. Se trata sin duda del mismo adjetivo que encontramos con metátesis (Schwebeablaut) en el germánico *brūna- (inglés brown) y el antiguo índico babhrú- 'marrón' (con reduplicación).

En el caso del asturianu ferruñu 'herrumbre, orín; enfado'² y el castellano regional de Soria herruñe 'tizne', se produjo una etimología popular con los derivados romances del latín vulgar ferrugine 'herrumbre' (cfr. Gallego ferruxe id.). 

En la Rioja y la Ribera Navarra existe las voces forruña, furruña, horruña, orraña³, urraña, 'tizne, mancha dejada en los cacharros que han estado al fuego; de mal genio', así como el verbo forruñarse, furruñarse 'tiznarse', vinculado al castellano enfurruñarse 'enfadarse; nublarse, encapotarse (dicho del cielo)'⁴, que sugieren una etimología popular a partir del antiguo francés frogner, foigner (francés medio re(n)frogner) 'fruncir el ceño', derivado a su vez de frogne (antiguo froigne) 'mueca, ceño fruncido', y éste a su vez del gálico *frognā 'nariz' < céltico *srognā⁵.

______________________________________________________________

¹ Con la variante parruma 'niebla poco densa; lluvia menuda', sin duda debida a una etimología popular de bruma.

² Con variantes farruñu, ferruño, firruñu, forruñu, furruñu, furruño, herruñu, hurruñu.

³ Según el informante local Elías Arana, se encuentra en el topónimo (barranco de) La Orrañosa (Ambas Aguas), situado en una zona rica en mineral de hierro.

⁴ Existe también enfurruñado 'encogido, entristecido', aparentemente resultado de una etimología popular de engurruñar 'arrugar, encoger', engurruñarse 'encogerse, entristecerse'.

⁵ X. Delamarre (2008): Dictionnaire de la langue gauloise, p. 280.