Segons el filòleg Joan Coromines, el català bombolla provindria per assimilació d'una forma reduplicativa *bul-bulla relacionada amb el llatí bulla 'bombolla' i bullīre 'bullir'1. De manera anàloga, el castellà burbuja seria un nom verbal derivat del llatí vulgar *bulbulliare (portugués burbulhar, català borbollar 'fer bombolles', italià borbogliare 'roncar els budells'), també reduplicatiu2.
Tanmateix, en la meva opinió aquestes són etimologies ad hoc, com tantes altres inventades pel savi català. De fet, el català bombolla suposaria una protoforma romànica *bumbulia, mentre que el castellà burbuja provindria de *burbulia. Ambdues són reflexades en l'èuscar punpuila, punpula, purpuilla, punpoillo, punpuillo, bunbullo, burbulla, burbula, gurguillo, gurguillu, amb significats tan variats como 'bombolla', 'llàgrima', 'gota de rosada', 'bony', 'ampolla', 'coàgul de llet', 'cresta', que apunten cap a un origen diferent del llatí. El paral·lel més punyent seria el báltic *bumbulia ~ *pumpulia 'turgència', a partir d'un lexema *bamb- ~ *pamp- d'origen fonosimbòlic i del que provenen paraules como bomba, pompa i altres semblants.
Tanmateix, en la meva opinió aquestes són etimologies ad hoc, com tantes altres inventades pel savi català. De fet, el català bombolla suposaria una protoforma romànica *bumbulia, mentre que el castellà burbuja provindria de *burbulia. Ambdues són reflexades en l'èuscar punpuila, punpula, purpuilla, punpoillo, punpuillo, bunbullo, burbulla, burbula, gurguillo, gurguillu, amb significats tan variats como 'bombolla', 'llàgrima', 'gota de rosada', 'bony', 'ampolla', 'coàgul de llet', 'cresta', que apunten cap a un origen diferent del llatí. El paral·lel més punyent seria el báltic *bumbulia ~ *pumpulia 'turgència', a partir d'un lexema *bamb- ~ *pamp- d'origen fonosimbòlic i del que provenen paraules como bomba, pompa i altres semblants.
La llengua de substrat a través de la qual hauria arribat aquesta paraula, a la que anomeno baltoide, seria un parent pròxim del bàltic o bé un antic membre d'aquest grup. La meva proposta coincideix en part amb el "sorotàptic" de Coromines i el "pirenaico-ibèrico-meridional" de Villar. Ambdós investigadors, independentment l'un de l'altre, van identificar una llengua que se situaria en algun lloc entre el bàltic i l'itàlic dintre del núvol dialectal IE. Però al meu parer, és bastant probable que es tracti en realitat de dues llengües diferents, una acostada al bàltic o baltoide, i un altra acostada a l'itàlic o italoide. En aquest darrer grup s'hi inclouria el lusità i probablement també les inscripcions votives d'Els Banys d'Arles3.
___________________________________________________
1 J. Coromines (2013): Diccionari etimològic essencial de la llengua catalana (A-D), p. 168.
2 J. Coromines (1973, 2008): Breve diccionario etimológico de la lengua castellana, p. 91.
3 J. Coromines (1976): Els ploms sorotàptics d'Arles, a Entre dos llenguatges, vol. II, pp. 142-216.
___________________________________________________
1 J. Coromines (2013): Diccionari etimològic essencial de la llengua catalana (A-D), p. 168.
2 J. Coromines (1973, 2008): Breve diccionario etimológico de la lengua castellana, p. 91.
3 J. Coromines (1976): Els ploms sorotàptics d'Arles, a Entre dos llenguatges, vol. II, pp. 142-216.
No hay comentarios:
Publicar un comentario